Alassë lómë!!
Es a dir, bona nit.
Si, efective mont, és de nit!!! Ja??? Dons si!!! XD
Dons, avui, li he fet un d'allò, si, un blog com quest.
ja que.......... DIVENDRES CONCERT!!!!!!!!! increible!!!! estarà fantàstica!!!! ruboritzarà a les missis!!! XD
El més cert, es que ara tinc bastanta pressa, i, per tan, procuraré no !"enrollarme massa"
Aquests´últims llibres, m'he llegit els 2 primers de terramar (gracies miyu____)i m'han agradat moooolt. Són de l'Ursula le Guin. I ara he començat amb cronicas de la Dragonlance. Que de moment, m'agrada molt.
Una de les meves aficions, són els celtes. M'agraden molt la seva cultura, creençes, en fi, tot. I, encara que sigui mnolt "cutre" colecciono a l'ordinador un dels seus simbols més caracteristics: Els triskels que són 'xo d'aqui dalt.

També he pustat algunes fotos fde fades i coses per l'estil.

Apart, poso un poema molt maco del senyor dels anells:

Balada de lethian

Llargues creixien les fulles
i l'hervei era ben verd.
L'umbel·la de la cicuta
alta i clara tot encert.
D'estels brillant entre ombes,
es veia una llum al camp.
Tinuviel allí ballava,
als sons que van desgranant
flautes ocultes.

Una llum d'estels té al seus cabells
i a la vestimenta llu
tots els sentelleigs més bells.
Beren arribà llavors
baixant de muntanyes fredes,
on saltava el riu èlfic
planyies per la salsead.
mirà entre fulls de cicuta,
i quedà meravellat
en veure les flors d'or pur,
del seu cabell constelat,
i el cabell de tinuviel,
com ombra li fa costat.

L'aparició fetillera,
va sanar-li els peus cansats,
condemnats per sempre més
a errar per llunys serrats,
Endavant va correr prest,
fort i lleuger com era,
per aferrar-se a aquells rajos,
d'una lluna fetillera,
però ella fugí lleugera,
pel boscam amb peus de dansa,
i el deixà sol que vagus
pel bosc buscant sa gaubança.

Beren i escoltà sobint,
el so de peuss que fugien,
suaus com l'oreig a un tel
de música que congrien les aigües d'alguna mina.
La cicuta era marcida
qeien amb suspir serè,
remor de fulles de salze.
Tremola ja al bosc l'hivern.

La buscà sempre i arreu,
luny pel fullam de molts anys,
sots llum de lluna o estels,
ben glaçats en cels extranys.
El seu mantell refulgia, la veia als cels i al turó,mentre els seus peus ballaven boiram d'argent i cotó.

Passat l'hivern torna ella,
i despertà sa cançó,
la sobtada primavera
com alosa o temps plujós,
en veure Beren dels elfs, les flors que als seus peus s'obrien,
guarit altra vegada
Volgué ballar amb l'aimia,
i cantar amb joia a l'herva,
alter pensar no tenia.

Fugia ella, tornava, en èlgic els seu nom bell.
"tinuviel" cridabva Beren
i sa veu com un rampell
l'aturava un moment,
és l'hora per al seu fat,
caiguda en braços de Beren, és bella amb més escat.

Quan ell en sos ull mirà,
entre ombres el sue cabell.
La celestia tremolosa,
veie en aquell punt lluïnt,
Tinuviel fiila dels elfs, de totes inmortal damai el cobrí am sà cabellera i amb braços de pura flama.

Ben lluny el fat els va dur,:oer serres grises i fredes,
per portes fosques, de ferro,
per tenebroses arbredes,
els mars eterns els sepàraren
però es tornaren a trobar.
Fa molt que ells dos marxàren,cantant pel bosc sens plorar.

Que maco!!!!!